Risto Mejide i la vitalitat

Avui m'he topat amb l'article 'A qué esperas' de Risto Mejide, d'El Periódico d'ahir. Per dir-ho ràpidament, crec que és impossible acumular major quantitat de femta en només 10 paràgrafs.

Hi ha alguns aspectes que trobo especialment repulsius. Són aquests, ordenats de menys a més greu, sempre segons el meu criteri:

• La forma:

1. A part d'algunes perles com 'que la vida ocurre en directo, darling' (s'ha de ser una persona horrible, per dir això), el més fastigós és aquesta tècnica d'encadenar eslògans grandiloqüents. 'Tu miedo te está ganando la partida'. 'Nadie va a venir a buscarte'. 'Malas noticias, la prudencia ha muerto'. 'Lo preparado es siempre fruto de alguna estrategia. O lo que es lo mismo, una conspiración'. I el meu preferit: 'El mejor momento para hacer las cosas es ahora'. Per citar-ne alguns. Porqueria buida. Bla, bla, bla. Una manera baratíssima i efectista (i segurament efectiva) de col·locar el missatge. I ja sé que a aquest senyor no el paguen per ser Borges i que ell té la professió que té. Però com a mínim podria intentar vendre'm la moto sense recórrer constantment al recurs suadíssim de tocar fibra.   
2. Un altre aspecte formal: per què polles m'interpel·la d'aquesta manera tan enganxifosa, aquest senyor? 'Mírame a las letras, que te estoy escribiendo a ti.' Cuéntame otra, Mejide. I parlar-me en imperatiu tota l'estona. Disculpi, qui cony s'ha pensat que és? Que és aquest to alliçonador, qui l'ha col·locat sobre aquest pedestal, per què aquest venedor de fum és ara un gurú i ningú me n'havia avisat?  

• Les fal·làcies:

Per no dir directament "el missatge".  L'autor, per pura vanitat, es dedica únicament a tocar tecles que desperten sentiments primaris.

No vull que se'm malinterpreti: no tinc res en contra del vitalisme, ni de l'optimisme (tot i que no tinc clar que sigui ben bé això el que predica l'article), ni molt menys de l'entusiasme.

El que passa és que tot el text és trampós. Mejide és un impostor i el contingut no podria ni tans sols ser considerat autoajuda. I conté suggeriments perillosos. Equipara estratègia amb conspiració. Així, fot-li pel broc gros. Proposa un modus operandi arrauxat perquè sí; sense demostrar en cap moment que sigui millor que la pausa, que la prudència o que la circumspecció. I encara més greu: ordena al lector fiar-se només de qui no es pari a pensar massa el que diu. És com a mínim irresponsable, això.

I el haiku final, que es mereixeria ben bé un punt a part.

Morir es dejar la vida en espera.

Vivir es decidir que la vas a buscar.

Quina estultícia, quina misèria intel·lectual i quins collons.

• L'oportunisme:

Pocs dies després de l'accident de l'avió de German Wings que anava de Barcelona a Düsseldorf, Risto Mejide decideix que és el moment d'escriure una oda a la vida. Moren 150 persones, l'allau informativa provoca tota mena d'especulacions; es converteix en el tema mediàtic estrella i la proximitat de l'accident provoca una mena de xoc emocional generalitzat. Qui més qui menys s'hi sensibilitza i hi empatitza profundament. I esclar, hi ha por: ens podria haver passat a nosaltres. O a la nostra família. Tothom agafa avions. De manera totalment casual, Risto Mejide creu que és el moment d'escriure un manifest a favor de la vitalitat. És el moment ideal per aconsellar-nos que deixem d'esperar i que espavilem i per asseverar que la immediatesa és 'el nuevo estado de las cosas'. Ens exigeix que vivim el moment, però es distancia del 'carpe diem', perquè és publicista i fins i tot ell és prou llest per entendre que aquest és un lema gastat i infantiloide. I el més paradoxal (i el més perillós): fa una defensa aferrissadíssima de l'espontaneïtat. Escriu: 'Con los años, además, te das cuenta de que la espontaneidad es lo único creíble, lo único real. Fíate sólo de lo que ocurra de forma espontánea y natural.' 

És aquí on Risto Mejide assoleix el súmmum de la impostura i la pervesió. Ell, que sap perfectament què està fent, quan ho fa i per què. Que s'aprofita descaradament del moment de pànic social per erigir-se com a profeta 2.0. No en té res, això, d'espontani.

Banyes

Avui el Príncep Felip de Borbó és a Barcelona. Fa una estona, ha estat sopant amb diversos empresaris catalans o establerts a Catalunya. A la foto (que podeu ampliar clicant-la) s'hi deixen veure Salvador Alemany, Enric Lacalle, Javier Godó (com sempre, fent cara d'haver estat sotmès recentment a una lobotomia cerebral), José Manuel Lara Bosch, Emilio Cuatrecasas i d'altres fills de puta representants de la societat catalana. També hi és present el ministre Rodrigo Rato.

M'agradaria que ens centréssim, però, en l'individu del fons de tot de la imatge. L'home de cabells llargs i grisosos, amb ulleres, ben bé al centre. No sé qui és; però això és de fet irrellevant. Si ens hi fixem bé, veurem com, tímidament i fent servir els dits del mig i índex, li posa unes banyes a l'home que és davant seu. No es veuen gaire, però la víctima és un senyor calb i això ens permet distingir els dos dits, desafiant impúdicament el contorn cranial del pobre home, que naturalment no s'assabenta de res.
A més, la cara de l'infractor el delata. Esbossa un somriure trapella, sabent-se autor d'una entremaliadura innecessària. 

És un gest instintiu, una brometa estúpida, que molts hem fet alguna vegada en fotos de grup: a l'escola, amb els amics o amb la família. Però, de veritat calia? Convindrem tots que no, no era el moment. Com se li acut?

Això és un context seriós i l'home porta setmanes preparant-se i anys escalant (o mantenint-se) socialment per a poder formar part d'aquest tipus d'esdeveniments. Els assistens són realment escollits, el bo i millor de la jet-set. Gent d'absolut ordre. Però, tot i això, ell no pot estar-se de fer aquesta boutade. Quin cabró. I quin geni.

Farsants

El fet més destacat que ha succeït aquesta setmana, el que marca l'agenda de tots els mitjans locals i internacionals, ha estat la convocatòria d'un referèndum per la independència de Catalunya l'actuació de l'intèrpret de signes al funeral de Nelson Mandela.

Personalment en vaig tenir notícia per primera vegada el dimecres a la tarda mitjançant el Huffington Post (el diari de la gent a la que no li agrada llegir). L'article explica que la Federació de Sords de Sud-àfrica ha denunciat que l'intèrpret en qüestió no sabia la llengua dels signes i s'ho va inventar tot.

A més, adjunten un vídeo i, per si fos poc, alguns GIFs de la memorable actuació, en un gest que interpreto com un "mira, os lo vamos a dejar aquí ya todo preparado y vosotros haced lo que queráis".

La primera reacció (lògica) davant d'aquesta notícia és esclafir a riure. Sobretot veient les imatges, que són sincerament impagables. L'intèrpret fa el mateix que hem fet tots quan, de petits, hem intentat imitar el llenguatge de signes: gestos ràndom, a l'atzar. I ho fa, a sobre, amb moltíssima convicció i èmfasi; totalment seriós. No s'ha d'obviar que té cert ritme i que no és gens desagradable a la vista.

Doncs bé. No exagero gens si afirmo que aquest senyor s'ha convertit per a mi en un referent, un exemple a seguir i gairebé una il·luminació. M'explico.

Davant d'una atenció mediàtica enorme, essent conscient que el veurien milions de persones i que de ben segur el descobririen, ell no es va fer enrere. 

No li van tremolar les cames, no el va poder la por escènica. Qualsevol de nosaltres, cinc minuts abans de posar-se en acció, hagués comentat, xop de suor: "Ei, escolteu... que... que és possible que hagi inflat una mica el currículum". Salvar els mobles, estalviar-te un ridícul internacional.

Ell no. Ell es planta a l'escenari i es posa a fer l'imbècil davant del món sencer. Defensa la seva mentida fins a les últimes conseqüències. És per això que l'admiro.

Aquesta gloriosa actuació m'ha fet pensar en un altre farsant, en aquest cas molt més nostrat: Enric Marco. 

Enric Marco va ser president de l'Amical Mauthausen, associació que persegueix preservar a casa nostra la memòria del que va passar als camps de concentració i extermini nazis.

Durant molts anys, Enric Marco va recórrer el país explicant la seva experiència personal al camp de concentració de Mauthausen, fent pedegogia contra l'horror nazi. Va fer innombrables xerrades, sobretot a escoles (però també, per exemple, al Congrés dels Diputats), en les quals hi apareixien molts detalls concrets de les seves vivències a l'Alemanya nazi.

L'any 2005, es va destapar que Marco s'havia inventat tota (o la major part de) la història que feia anys que explicava. No havia estat mai deportat, sinó voluntari; i tampoc era historiador, com pretenia.

Va retornar la Creu de Sant Jordi i la Generalitat va acceptar aquesta devolució.

Enric Marco és un altre exemple del que entenc com "molar tant que dones tres voltes al marcador". 

Va crear un personatge i ell mateix se'l ve creure, fins a les últimes conseqüències. Segurament era mitòman (la mitomania és el trastorn psicològic que consisteix a mentir patològicament) i segurament ja no sabia ben bé què havia passat als anys 40 i què era fruit de la seva imaginació. 

No us ha passat mai que, el que en principi havia de ser una mentideta per sortir del pas, s'acaba convertint en un monstre de dimensions bíbliques que no et pots treure mai de sobre? Bé, suposo que no, no us ha passat mai. Perquè sou gent recte, de moral irreprotxable. Gent que diu sempre la veritat, ja ho crec que sí. Gent que accepta la devolució de la Creu de Sant Jordi d'un home bo, "no fos cas que". Us envejo.

Jo a Enric Marco no li hagués acceptat mai la devolució de la Creu de Sant Jordi. N'hi hagués donat una altra. I la Pilota d'Or, i el premi Planeta. Va fer una tasca impagable, va lluitar per una causa justa i estic convençut que va convèncer i conscienciar molta gent dels perills del totalitarisme.

Va mentir, sí. I què? No hi ha res més sobrevalorat que la realitat.

Sobre amenaces de mort (i II)

Avui en Cristian Segura ha publicat aquest article al seu bloc.

Cap al final del text, en Cristian es disculpa per haver trucat a casa meva i per haver perdut els papers. Accepto les seves disculpes de bon grat. És un gest que l'honora i que, sincerament, no esperava. I aprofito (segurament massa tard) per disculpar-me jo també: no vaig estar afortunat. Vaig escriure un epitafi, quan el que jo volia escriure era una cita (inventada). Escriure l'epitafi d'algú és desagradable i entenc que pugui causar malestar.

Al principi del text, en Cristian parla de mi. De fet em tuteja, cosa que m'agrada. Voldria fer un parell de puntualitzacions respecte aquest paràgraf.

El primer apunt que vull fer és purament subjectiu: se'm presenta quasi com un personatge dickensià, emprant termes certament melindros com "coratge" o "sensibilitat". Com si jo hagués marxat a Alemanya amb el farcellet sota el braç i amagant-me en un tren de mercaderies. Se'n desprèn un paternalisme una mica gratuït (i intueixo que premeditat). Quan rellegeixo la descripció que fa de mi, trobo a faltar que en Cristian em tiri un cacauet i tothom aplaudeixi perquè me'l menjo sense que caigui a terra. Però ja he dit que això és una percepció personal (i té, per tant, poca importància).

Però hi ha dos aspectes que són, per mi, més importants. I que a més són fefaents.

Primer de tot, al text hi ha alguns errors. En Cristian assegura que jo vaig arribar a Lingen gràcies a un "programa d'intercanvi de joves aturats de l'ajuntament de Salt", que gràcies a aquest programa d'acollida, "quinze joves van marxar el 2012 a Lingen" i que jo vaig "poder emigrar amb un contracte laboral". Això és fals. A Lingen només hi viu una persona de Salt: jo. El "programa d'acollida" és una idea que va sorgir poc després de la meva arribada, veient que podia ser una situació win-win per als dos municipis: Salt té una quota d'atur juvenil elevada i Lingen necessita mà d'obra. A dia d'avui és un projecte en stand-by; però hi ha gent als dos ajuntaments amb molta voluntat que ho faran tirar endavant. Per últim, jo no vaig arribar a Lingen amb un contracte de treball, sinó que el vaig aconseguir uns sis mesos després d'arribar; temps que vaig dedicar a aprendre l'idioma.

Hom diria, doncs, que com a peça periodística grinyola una mica. La documentació i el rigor són més aviat inexistents.

Al matex paràgraf, en Cristian assegura que alguns mitjans han escrit de mi. Això és veritat. Fins i tot em van fer una petita entrevista a La Tribu de Catalunya Ràdio, programa on, curiosament, col·labora en Cristian. És, sens dubte, una atenció mediàtica exagerada (encara que normalment sigui en mitjans locals): el meu cas no té res d'especial i té, a més, poc interès.

Aquí arribo a la segona puntualització que volia fer: en totes aquestes entrevistes, articles o reportatges, el pas previ a la seva publicació va ser un petit detall sense importància que segurament se li ha passat per alt, a en Cristian: el fet de consultar-me a mi. De demanar-me permís per explicar la meva vida.

Tu no ho has fet, Cristian. No és obligatori. Potser sí elegant. Però és públic i notori que viure a la part alta de la Diagonal no és sinònim d'elegància.

Jo tinc uns sis-cents seguidors a Twitter, aproximadament una desena part dels que tenies tu. Fins ahir, d'aquests sis-cents, només 30 o 40 sabien qui sóc jo. Què faig, d'on vinc, per qui treballo. Avui en deuen ser uns quants més. I no em molesta especialment, perquè no trafico amb òrgans ni treballo en un projecte biotecnològic internacional el contingut del qual és secret.

A més, encara que jo no expliqués explícitament al meu Twitter qui sóc, és evident que algú que en tingui ganes, pot trobar tota la informació que tu has exposat. Una altra cosa és trobar un telèfon amb vint minuts. Aquí sí que em trec el barret.

També dius que et vas trobar "un noi acollonit i després fatxenda (...) un ésser humà normal" (sic). Jo em vaig guardar molt de fer servir adjectius, quan vaig descriure el que acabava de passar. I me'n vaig guardar perquè ser de Salt no està renyit amb l'elegància.

Pel que fa als motius que et van empènyer a tancar el teu perfil de Twitter, i que de fet són el gruix principal de l'article, tinc poca cosa a dir-hi. Si em permets, però, un petita reflexió: durant el temps que t'he seguit m'ha quedat clar que reparteixes com (gairebé) ningú a Catalunya. Fi, sense casar-te amb ningú, original.
La setmana passada em va quedar clar que encaixar... ui, encaixar. Aquí hi tens menys traça.

I no, no val la pena que t'insultin per culpa de Twitter. Saps? Molta gent m'ha tractat com un heroi des que vas tancar el teu compte. Gent que no em coneix de res, gent que m'importa poc o gens. És evident que, després de dos anys, molts et tenien ganes. Jo no, Cristian. Jo no et tenia gens de ganes. Aquesta tampoc és la meva guerra. Hi ha unes tres-cents vuitanta dues coses que m'importen més que la independència de Catalunya.

Quan dic que no sóc ningú, Cristian, vull dir que em sorprèn molt que algú com jo ("un noi normal", com molt encertadament dius) pugui fer perdre els papers a tot un premi Josep Pla de narrativa. I que ho faci amb el més innocent dels tuits, aguantant com has aguantat amenaces reals. Perquè a hores d'ara diria que estem tots d'acord: jo no et vaig amenaçar. Mai. I em nego a ser el cap de turc: si algú altre t'amenaçava, que pagui ell.

I quan dic que no sóc ningú, afegeixo: i que duri.

Per part meva, això serà l'últim que escriuré al bloc sobre aquest tema.

Per últim, però, vull comentar el consell vital que em regales: Manel, tu ets tan ningú com jo. O tan ningú com la persona que admiris més a la Terra. A més, tu, jo i la resta acabarem al mateix lloc: en aquest interrogant que em vas dedicar. Te l'agraeixo. I em prenc la llicència de donar-te'n un altre, menys abstracte. És aquest: Aquesta metàfora. Fluixeja molt.

Sobre amenaces de mort

Escric això massa en calent.

Avui, en Cristian Segura, periodista de la secció de política del diari Ara al qual segueixo des de ja deu fer un any, ha publicat aquest tuit. Jo l'he respòs amb un XD llarguíssim, perquè m'ha semblat una bestiesa.

Llavors, he arribat a casa i he escrit aquest altre tuit. Volia dir que tinc la sensació que a vegades vol cridar l'atenció al preu que sigui, arribant a escriure tonteries. De fet crec que queda prou clar.

Ell no ho ha entès així.

M'ha demanat explicacions i les hi he donades al cap d'una estona. Però ja m'havia bloquejat.

Al meu tuit, hi apareix una cita inventada ("EH, MIREU-ME"), l'autor de la cita i el lloc i data de naixement. També hi he escrit un interrogant, perquè no sé quan morirà. No sóc periodista i no sé si es fa així. La Wikipedia, de fet, només posa la data de naixement, quan la persona encara és viva.

Aquest interrogant és el que ha fet que en Cristian Segura s'enfadés. I ja ho crec que s'ha enfadat. He llegit que havia publicat això i això i he entès que es pensava que jo l'amenaçava de mort. La meva primera reacció ha estat riure, perquè veure'm a mi mateix com a integrant de la dreta nacionalista catalana fa riure, i veure'm a mi mateix amenaçant de mort fa riure encara més.

Just quan anava a escriure que ho havia malinterpretat, ha sonat el telèfon. En Cristian Segura havia buscat el meu telèfon (visc a Alemanya). No sé d'on l'ha tret, però també sap la meva edat i d'on sóc. Estava molt alterat i m'ha amenaçat d'enfonsar-me la vida. Sembla que està en procés de fer-ho. Li he intentat fer entendre que l'interrogant no volia dir que jugués amb la seva data de defunció. Perquè, collons, no ho vol dir.
No m'ha fet cas, i ha continuat cridant i insultant-me. No vull reproduir el que m'ha dit, però suposo que queda clar que no ha estat agradable.

Només volia escriure això per ordenar les idees i perquè quedi clar el que ha passat. No és el meu punt de vista, és el que ha passat.

Espero que, quan vegi el ridícul que està fent, rectifiqui. Ara mateix no hi confio gaire, no obstant.